El americano impasible

"Dicen que cuando vienes a Vietnam entiendes muchas cosas en pocos minutos, pero el resto tienes que vivirlo. El olor es lo primero que llama tu atención, te lo promete todo. Y el calor, la camisa te queda hecha un guiñapo". Con estas palabras empieza la película "El americano impasible".
Thomas Fowler (Michael Caine) es un corresponsal en Saigon (Vietnam) que trabaja para el periódico británico London Times. El periodista conoce a Alden Pyle (Brendan Fraser), un voluntario americano que llega a Saigon en el otoño de 1952. Época en que Vietnam se encuentra luchando para liberarse del colonialismo francés. Fowler tiene una joven amante vietnamita, Phuong, de la que se enamora Pyle. Los tres personajes se verán envueltos en un triangulo amoroso. Al final, la película nos revela que nadie es lo que parece desde un principio. El film es una adaptación de la novela de Graham Greene, una historia sobre el amor, la traición y el origen de la guerra de los americanos en el sudeste asiático.

A pesar de ser una película que no pretende hacer ningún tratado sobre el periodismo, ha hecho que me sienta identificada en algunas ocasiones. El personaje de Michael Caine es en un principio un corresponsal que se dedica a enviar las cuatro crónicas contadas desde su oficina en Saigon. Pronto recibe una carta del periódico para el que trabaja en Londres en la que le piden que regrese a la ciudad inglesa porque no les sale a cuenta mantener a un corresponsal tan lejos. Fowler se verá forzado a hacer un buen reportaje para que desde Londres lo sigan mantiendo como corresponsal. Así que decide arriesgarse y va para Phat Diem, al norte de Vietnam, donde se produce una masacre. El periódico londinense al leer el reportaje de Fowler, le permite estar más tiempo de corresponsal en Vietnam. En un momento de la película, Fowler dice: "Pensarán que les sale más barato que las agencias cubran Vietnam". Y es precisamente eso lo que ha terminado pasando en el mundo del periodismo, las agencias de noticias pasan a tener todo el protagonismo y muchos periódicos acaban prescindiendo de algunos de sus corresponsales. La película me hace reflexionar sobre la figura del corresponsal. ¿Van acabar siendo sustituidos por los de las agencias como Reuters o Efe? ¿Hay muchos periodistas dispuestos a ser corresponsales? Desde luego, sería una gran lástima que se acabara perdiendo la figura del corresponsal de siempre y no del que se dedica a enviar teletipos de agencia sin parar.
Por otra parte, la película ha hecho que recordase mi viaje a Vietnam. Muchas de las escenas se habían rodado en lugares en los que yo había estado y me venían a la memoria. Y es que encuentro toda la razón a la frase que al principio dice el periodista Fowler "Y el calor, la camisa te queda hecha un guiñapo". Esa es precisamente la sensación que uno tiene cuando va a Vietnam, el país de la flor de loto.

La careta del concurs del Magazine

Aquí podeu veure la careta del concurs que vaig presentar junt amb la Laura Batalla. Gràcies a Xavier Mostacero per la seva ajuda a l'hora de fer-la.

A punt d'arribar al 100%

Ja estem a punt d'arribat al 100% del Taller de Televisió amb Antoni Esteve. Avui és l'últim dia de classe de l'assignatura. L'ordre d'avui és el següent: mirar el Magazine a l'Auditori, fer el confessionari personal amb el professor i per últim però no menys important farem un pica-pica de despedida.
He de dir que aquest trimestre m'ha passat molt ràpid. Recordo amb detalls el primer dia que vam arribar a la nova facultat de Ca l'Aranyó. Va ser una sensació molt estranya, veniem de les vacances de Nadal i durant tot el dia vaig tenir molt de fred tant al bar com a les aules. Semblava que la calefacció no funcionava bé i el bar com era a l'aire lliure, produïa una sensació poc agradable. Vaig pensar que si durant tot el trimestre a la facultat faria tant de fred, ho tenia una mica malament. Però poc a poc em vaig acostumar a la nova facultat, ja no era tan freda i cada vegada era una mica més familiar.
Recordo també el primer dia de Taller de TV, quan vam acabar la classe el professor ens va dir que haviem consumit un 5% de l'assigantura. Jo acabava de venir de vacances i encara no havia canviat el xip, he de dir que em va xocar sentir aquesta frase però després vaig acostumar-m'hi i va ser una manera de calcular el temps de l'assignatura.
Poc a poc van arribar els informatius i el moment més esperat: el Magazine! Recordo cada vegada que el professor penjava al blog les tasques que cadascú havia de fer a l'informatiu, semblava com si repartia els papers d'una obra de teatre. Jo esperava amb ganes el moment de saber que em tocaria fer a l'informatiu, era un moment de neguit i certa il·lusió.
Hem compartit moltes coses durant l'assignatura: riures, nervis, il·lusió, aprendre coses noves, veure els errors...
Com va dir l'altre dia l'Antoni Esteve: "ara estariem preparats per començar un Taller de Televisió, això només ha sigut una preparació". Crec que és una frase molt encertada i que encara hem d'aprendre moltes coses però el temps és el que tenim, no podem fer-hi res.
Ara arriba el moment de començar les pràctiques, qui sap si estaré a televisió, ràdio o premsa. És un misteri encara per resoldre. Només espero que em doni una bona base per poder començar en el món laboral d'aquesta professió com és el Periodisme.

I els guanyadors són.... els nois!

El logotip del concurs: Dóna la nota!


Aquesta és l'última frase que vaig dir quan vaig acabar de presentar el concurs.
Sé que fa molt que no escric al blog però és que les tres últimes setmanes del curs són les més intenses de tot el curs, sens dubte. Tenim un munt de feina, treballs per entregar, reportatges fotogràfics, entrevistes, etc. Per aquest motiu he deixat una mica de banda el blog. Pot sonar a excusa però és totalment cert i ja sé que no soc gaire bona amb això dels blogs, ho reconec, però m'ha faltat temps per escriure-hi més.
Tornant el tema del títol d'aquest post, ahir vam gravar el nostre Magazine. Jo vaig ser l'encarregada de presentar el concurs, junt amb la Laura Batalla. Vaig tenir la idea de presentar el concurs del perquè volia provar-ho. És un gènere no informatiu i molt diferent del que estem acostumats a fer a periodisme, però precisament per això volia provar-ho, necessitava un repte. Així doncs, vaig encarrilar-me en aquesta aventura d'haver de muntar un concurs. La meva companya de viatge: Laura Batalla. En un principi pot semblar fàcil preparar-ho tot, però puc assegurar que és més feina del que em pensava. Després de pensar les proves per als concursants, calia fer les targetes de les preguntes amb cartolines, crear el logotip, la careta, l'atrezzo (finalment no vam tenir polsadors per als concursants tal i com haviem pensat en un principi), etc. Vaig voler incloure la prova de cantar amb el Singstar, el karaoke de la Playstation. Fins l'últim moment no vaig saber si la consola funcionava a la pantalla gran del plató. Com la prova del Singstar era una mica arriscada perquè en últim moment podia no funcionar, la Laura i jo vam decicidir fer més preguntes per si de cas.
Dilluns (el dia D) els nervis s'havien apoderat del meu cos. Quan vam començar a gravar em notava molt tensa, el "subidon" del directe començava a fer els seus efectes. I es que mai havia estat tanta estona en directe fins aquell moment, formava part del repte. A mida que anava avançant el temps, m'anava relaxant més i tot tornava a la tranquil·litat poc a poc. Els concursants m'ajudaven a que tot funcionés correctament. Des d'aquí vull agraïr la seva col·laboració. De tant que em vaig relaxar que vaig perdre la noció del temps. I es que el professor Toni Esteve, havia posat un límit de 20 minuts de duració del concurs. A partir d'aquests 20 minuts no es va gravar res i com el concurs va durar més del compte no es va gravar l'última prova del Singstar (la millor de totes perquè els concursants estaven més engrescats). La veritat, una llàstima que no es gravés. Però aquesta és la realitat als programes de televisió, hi ha un temps establert i d'aquí no ets pots passar ni un minut, no valen excuses. De tot s'apren, a partir d'ara estaré més pendent del temps de durada.
En línies generals he de dir que he gaudit molt fent el concurs del Magazine i que ha estat una altra prova més superada, ara s'ha de donar un pas endevant, pujar un esglaó més. I es que alguns compten amb tants per cents i d'altres amb esglaons (de pujada es clar, mai de baixada).